Són disculpes recíproques...

Feia lleig deixar un trist comentari i he pensat que és preferible un "post". Jo també m'he de disculpar per dos motius; el primer és per no haver anat a celebrar amb vosaltres un dia tan important per tu Helena, ara ja en saps els motius; i el segon és per haver gairebé exigit que t'involucressis sense voler-ho en una història que començava i que a tu no et portaria més que problemes.

Estic satisfet d'haver pogut solucionar els petits malentesos i conflictes que haguem pogut tenir, però no saps la ràbia que em fa que hagi estat a causa d'una persona (per anomenar-lo d'alguna manera) que no s'ho mereixia i que ha aconseguit posar-nos l'un en contra de l'altra. Per sort tot això és història del passat i no cal recordar-ho més.

El millor de tot és que si ara ens fem perdonar i podem tornar a establir una bona relació és gràcies a una persona que sempre fa tot el possible per qui s'estima i aprecia, algú que ha tirat la seva vida endavant quan creia que era la fi del món, algú amb una força de voluntat que ja voldríem tenir molts de nosaltres, algú que tot i ser despistat sempre ens porta en la part més dolça del seu record, algú amb qui confiar i passar moments fantàstics, algú que és una peça clau d'un engranatge com és l'amistat, aquest algú el coneixem tots molt bé, alguns millor que d'altres, sobretot tu, Helena; aquesta persona no és algú qualsevol, té nom, em sembla que no cal dir-lo, però per si de cas: saps molt bé que estic parlant de tu, sí, ets tu, Ferran. Segur que l'Helena està d'acord amb mi i que fa molt de temps que s'ha adonat de tot el que he dit.

Gràcies per ser sempre allà on et demanen, una abraçada ben forta.